tocada la mitjanit

l'ombra que passeja amunt i avall d'aquest espai petit em fa perdre els estreps.
després de gairebé dos anys, a on anirà a parar l'univers privat? decidirem anar a un espai més gran per compartir i, aleshores, se suposarà que tindrem estels comuns. i cadires. i una taula alta.
és tocada la mitjanit i em pregunto pel sentit de l'angoixa que creix al fons de l'estómac. és com una mena de buidor. la solitud de les nits en blanc partia en trossets fins la pell de la sonàmbula. ara, l'ombra s'ha deslligat de l'epidermis i fa la seva. és tan dolça la convicció en el propi cel.
ens demanem un món ampliat, per mostrar que fem un camí que ha de deixar a un costat les pedres. jo m'he fet més lliure i sé voltar pel món interior com una reina i bec paraules que pinto en cada rajola menuda de la vida que m'he fet. sense entrebancs.
passa la mitjanit i em pregunto si sabràs entendre que jo no sóc la mantega que t'omplia la vida, que jo he alçat arbres i tinc força, que ja no m'enfonsa ni el mar ni la nit sense lluna, la generositat extrema no existeix i tu has de triar entre continuar badant la boca i sentir-te en pau amb allò que diem ànima, per dir-ne alguna cosa, o arriscar-te a posar plançons a l'espai nou, si ens truquen. aprendre a acceptar que no es pot conquerir completament.
l'ombra fa un sospir i des del sofà, allarga la mà cap al comandament i mira el reguitzell de dubtes, alliçonadora.
ja sona el telèfon. per fi. un alliberament.
 

passejant barcelona